Avui tinc ganes de parlar d’un tema íntim que, per comú esdevé necessari de posar sobre la taula.
Podria sorgir la pregunta de: per què una coach parla sobre aquests temes? Doncs per diversos motius, el primer és perquè “el personal és polític” i s’ha de fer molta política encara pel que recau a les dones. Segon motiu, perquè s’ha de visibilitzar allò que ens afecta. Si compartim, ens sentim acompanyades i llavors, tot plegat esdevé menys dur. I tercer, perquè el coaching és una eina de canvi que ha de vetllar per les necessitats de totes les persones. Com diu Beatriz Villanueva, el coaching necessita posar-se les ulleres violetes.
Doncs, allà vaig:
Em van diagnosticar menopausa precoç als 39 anys. Ja feia temps que tenia símptomes i a casa meva, totes les dones l’havien tingut de molt joves. Per tant, m’hi apropava amb una certa conscienciació.
No sóc mare. Durant molts anys estava segura que ho seria, que viuria la maternitat com una fase més de la meva vida. Igual que sabia que un dia sortiria de festa, que tindria una parella, que aniria a la universitat… El tema és que a mida que anaven passant els anys, em costava més encabir-hi (i aquesta és la paraula) la maternitat dins la meva vida. Vaig tenir parelles que tampoc en volien així que tot plegat va anar decidint-se sol i un cop passada l’angoixa del dilema, ho vaig assumir amb una certa tranquil·litat.
Però el cert és que mai m’han agradat les imposicions, i aquesta en va ser una com una casa. De cop, una analítica em diu que he entrat en el climateri i que això ja va coll avall…
Tot i esperar-ho, tot i no voler fills, vaig sentir pena. Em vaig sentir improductiva, buida, gran i poc atractiva. Vaig plorar-ho una miqueta i vaig començar a buscar informació.
I llavors, una vegada més, vaig entrar en “l’apassionant món de la no informació i el poc tacte en què ens trobem les dones”.
Si hi ha poca informació sobre la menopausa, imagineu què trobava sobre la menopausa precoç. Tots els llibres que consultava tenien a la portada senyores, guapes, caucàsiques, amb cabelleres platejades, grans somriures, una manta a les espatlles passejant per un camp d’espígol. Bonic, si. Però no m’interpel·lava en absolut. Ni a mi ni a les més de 300.000 dones que l’estan vivint a l’Estat Espanyol. Els consells que donaven estaven estretament relacionats amb la seva edat i jo no m’hi sentia identificada.
Com pot ser que no hi hagi ni un sol llibre per dones de 30, 35, 40 que tot just estan consolidant la seva vida laboral, estan plantejant-se encara que volen a la vida, tot just deuen començar a conviure en parella i es troben immerses en aquesta noria emocional, hormonal, sexual, física i identitària?
Com pot ser que no es parli que rere cada càncer d’ovari hi ha una dona, que si ha tingut la sort de sobreviure’l i dic la sort perquè és un dels més letals per silenciós i asimptomàtic i per tant a moltes dones se li diagnostica quan ja estan en una fase molt avançada, rere això hi ha l’afegit que aquella dona, si li han d’extirpar els ovaris, viurà una menopausa immediata?
En el meu cas, no em vaig sentir gens acompanyada, mèdicament, en el procés. Ningú sabia que dir-me, totes les preguntes eren tècniques i funcionals. No em donaven consells per suportar els símptomes que en moltes ocasions disminuïen dràsticament la meva qualitat de vida.
L’única solució que em donaven era la teràpia hormonal substitutòria. M’hi vaig resistir, però després d’un any d’anar-hi a pèl i de sentir-me esgotada, vaig sucumbir a prendre hormones mentre no trobava una solució millor, i mentrestant vaig començar una recerca en la medicina alternativa. Un altre tema…
Vaig gastar força diners i energia en teràpies alternatives que em culpaven per prendre hormones. Em deien que les deixés. Així de fàcil i que amb ells no tornaria a tenir un símptoma. Mentida. He tornat a les pastilles tres vegades.
En aquests moments estic prenent medicació amb un tractament que durarà 5 anys. El fet de disminuir la simptomatologia, genera una certa pau i una convivència més harmònica amb tot plegat.
Així i tot, no em conformo a acceptar que hàgim de transitar per aquest procés amb tanta soledat i desinformació. Hem de donar-li el lloc que li correspon. Per vital, per inevitable.
Em meravella tota la divulgació que s’està fent des d’un punt de vista feminista, sobre temes de dones amagats des de sempre.
Es fan tallers preciosos sobre la menstruació, a nenes que encara no els hi ha vingut la regla i a les que ja la tenen, per entendre el que els hi passa, conèixer-se i estar orgulloses de les meravelles que fan els seus cossos.
Es fan acompanyaments respectuosos a l’embaràs i la criança (això si, generalment privats, amb un cost elevat i amb la conseqüent exclusió de les classes més desfavorides).
Es treballa la sexualitat i afectivitat des de l’empoderament i amb perspectiva de gènere, posant l’amor romàntic a ratlla i lluitant per unes relacions sanes i respectuoses.
I ara, ja hem de començar també a posar en el punt de mira aquest altre super tema. És un esdeveniment tan important com els altres i l’hem de visibilitzar i divulgar per tal d’estar-ne preparades i sentir-nos acompanyades. Si la indústria capitalista no ens veu com a dones visibles, fortes, influents i per tant, no inverteix en nosaltres, des del feminisme, hem de posar la vida en el centre, la cura en el centre de la vida i la visibilització de cada necessitat com a motor de la cura.
[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]