Sovint es diu que el coaching és enganyós perquè promet que es pot aconseguir l’objectiu que es desitgi, creant una falsa sensació de possibilitats infinites. I per tant, si es fracassa és unicament responsabilitat de la persona en qüestió, problablement per ineptitud, vagancia, coabardia….

Doncs anem a reflexionar-hi…

Jo no comparteixo el pensament individualista i neoliberal que responsabilitza a la persona en els seus fracassos, adiccions, falta d’iniciativa…. El discurs meritocràtic de “Si volgués ho faria” és una falàsia que posa com a justificació a exepcions dins una regla majoritària i dramática.

La cantant Jennifer López, havent consagrat la seva carrera, va llançar la cançó “I’m still Jenni from the block”, literalment, “segueixo sent la Jenni de los bloques”. I en ella va explicant com no ha oblidat els seus origens tot i ser multimilionària. Doncs fantàstic, Jenni, però no podem agafar aquesta situació excepcional i creure que totes les nenes talentoses del Bronx, si s’ho treballen, arribaran a recollir Grammys, sobretot perquè en aquell mateix moment, a l’altra punta de la ciutat o del món, podrem trobar milers de nenes més, igual de talentoses i amb recursos econòmics, contactes…

Evidentment totes les persones, sobretot les adultes, tenen responsabilitat en la seva vida, però hi ha molt més que entra en joc a part de la nostra actitud. No totes partim del mateix lloc, potser no ens han estimulat, no ens han dit que confíen en el nostre potencial, no ens han ensenyat a menjar saludablement, a entendre el món, a comunicar-nos des de l’amor i el respecte. Potser no hi ha hagut diners a casa i la subsistencia ha passat per davant de la cultura, l’aprenentatge de competències, l’autoestima…

Per tant, tornant al meu tema, des d’un coaching ètic i responsable, no s’ha de prometre cap resultat. S’arribarà fins on es pugui o on es vulgui que sovint serà més lluny que si no s’hagués fet res. Perquè no fer res, a la llarga no suposa quedar-se en el mateix lloc, sinó molt enrera.

Molta gent diu: “jo ja estic bé com estic” Però aquest “no pendre decisions” a la llarga farà que aquest “com estic” es trobi força enrera que quan es va començar a dir-ho. Si no netegem la cuina un dia, no passa res, si no ho fem durant un mes, la cosa es complica.

Si bé és cert que segurament no aconseguirem tot el que ens proposem, també és cert que podem fer molt més del que ens pensem i tenim més potencial del que ens creiem. Hi ha infinitats de coses que es poden aconseguir, feines que es poden deixar, relacions que es poden tallar, limits que es poden marcar, hàbits que poden canviar, etc, si gestionem les pors, les creences limitants que tenim sobre nosaltres, les resistències inconscients, la baixa autoestima.

I el coaching pot ajudar a identificar aquest barreig que tenim al cap, prendre’n consciència i a partir de llavors, posar-nos a treballar o no. Aquí cadascú escull.

Per tal de poder treballar és important que els objectius que ens plantegem siguin realistes i assolibles, per tant, si jo per exemple, amb 43 anys que tinc volgués competir en els propers jocs olímpics en gimnàstica esportiva modalitat aro, hauria de saber que això serà impossible! En la modalitat de cinta, potser encara hi arribaría. (brometa)

Per tant, és importantíssim saber definir uns bons objectius, ja que si bé hem quedat en que no podem fer tot el que ens proposem, sí ens podem apropar al “pots fer un munt de coses guais”.

Marcant-nos objectius i posant consciència en allò que ens agradaría, segurament farem més passos en aquella direcció que si no ens ho plantegem i anem d’una banda a una altra com una gallina sense cap. Com diu el gat d’Alícia en terra de meravelles:

“Si no t’importa el lloc al que has d’arribar, tampoc t’importa el camí que has d’agafar. Qui no sap on va, qualsevol camí li serveix per arribar enlloc”

Hi ha moltes maneres fàcils de definir objectius, però n’hi ha una que a mi m’agrada personalment. És un truquillo que ens ubica ràpidament per saber si anem bé:

La tècnica PRAMPE:

[/vc_column_text][/qode_elements_holder_item][/qode_elements_holder][qode_elements_holder number_of_columns=”one_column”][qode_elements_holder_item item_padding=”0px 5% 0px” advanced_animations=”no”][vc_column_text]

Aquesta tècnica diu que un objectiu ha de ser:

[/vc_column_text][vc_empty_space][/qode_elements_holder_item][/qode_elements_holder][qode_elements_holder number_of_columns=”one_column”][qode_elements_holder_item item_padding=”0px 5% 0px” advanced_animations=”no”][vc_column_text]

Positiu: Formulat en positiu: És molt més inspirador i ilusionant pensar en cap a on volem anar que no pas el que No volem a la nostra vida. Per tant, enlloc de dir: “No vull seguir a la meva feina” podem dir: “Vull tenir una feina que m’apassioni, em tractin bé i guanyi un bon sou”.

Realista: Que es pot aconseguir. Com deiem abans, per ser atleta olímpica ja vaig tard. Pensa en un objectiu que seria factible aconseguir en un període de temps concret.

Acordat: No imposat. Consensuat. Ha de venir de tu, no del que els altres creuen que t’aniria millor. Hem de saber identificar si el que volem, ho volem sincerament per nosaltres o perque creiem que farem feliç a algú.

Medible: Quantificable. Hem de crear-li identificadors per saber que ens hi estem apropant. Per exemple, si posem com a objectiu: “Vull ser més feliç” és massa ambigu com per saber si hi estem anant. Millor concretar què seria el que ens aproparia a la felicitat i redactar-ho.

Personal: Depen de tu. Hi ha moltes coses que s’escapen del nostre control. Si per exemple diem: “Vull que els altres em vegin interessant”, això no ho podrem controlar mai. Millor pensar en estar aliniades i quan això passi, probablement la visió dels altres envers tu, canviarà.

Específic: Detallat i concretat. Com més concret i detallat sigui l’objectiu, més fàcil serà saber si l’estem cumplint. Ajuda molt posar-hi una data límit. Per exemple: “Vull acabar el meu doctorat el gener de 2021.

I redactat en infinitiu.

Aquesta tècnica es pot emprar en qualsevol decisió que es vulgui prendre, ja sigui per temes merament pragmàtics i a curt termini com de més vitals que ens impliquin enfocaments dràstics en les nostres vides.

Aquests últims els podríem anomenar propòsits i són els que defineixen el full de ruta de les nostres vides.

No sempre és fàcil trobar el nostre propòsit vital. Sovint va canviant a mida que van passant els anys i en alguns moments ens podem trobar en que realment, no el tenim.

Llavors et pots preguntar: Què m’agrada fer? Què em fa feliç? Què m’emociona? Amb què gaudeixo? Quan et responguis ja tindras força pistes sobre cap on està el teu propòsit de vida.

Els japonesos tenen una paraula per això que es l’IKIGAI que significa “la raó de ser”. Hi ha molta literatura escrita sobre l’ikigai, però aquí et deixaré el gràfic que ajuda a ubicar el teu sentit de vida d’una manera clara i inspiradora:

[/vc_column_text][vc_empty_space height=”42px”][/qode_elements_holder_item][/qode_elements_holder][qode_elements_holder number_of_columns=”one_column”][qode_elements_holder_item item_padding=”20px 5% 20px 0px” advanced_animations=”no”][vc_single_image image=”1126″ img_size=”720×650″ alignment=”center” qode_css_animation=””][/qode_elements_holder_item][/qode_elements_holder][qode_elements_holder number_of_columns=”one_column”][qode_elements_holder_item item_padding=”0px 5% 0px” advanced_animations=”no”][vc_empty_space height=”42px”][vc_column_text]

En ell pots anar omplint tots els cercles fins arribar a la figura del mig que seria el teu ikigai. Veuràs que s’uneixen les parts més terrenals, com per exemple el sou i les més filosòfiques com la cerca de teva missió a la vida que generarà un impacte positiu en la humanitat. No està malament, oi?

Així doncs, per concloure, podem anar deixant de culpabilitzar-nos ni culpar ningú per les mancances, les hores perdudes, les decisions no preses i anar projectant-nos cap endavant escribint el nostre futur amb il·lusió. Com diu el gran Lluís Llach a la cançó Itaca:

Més lluny, heu d’anar més lluny

Dels arbres caiguts que ara us empresonen

I quan els haureu guanyat

Tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

Més lluny de l’avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats (ades)

Torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

Més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

[/vc_column_text][vc_empty_space height=”30px”][/qode_elements_holder_item][/qode_elements_holder][/vc_column][/vc_row]