En els cursos que faig, treballo les autocures, aquells moments en què una persona es dedica a carregar piles, aprendre, descansar… I és molt interessant que, el que sempre surt com a autocura en les dones, és la trobada amb les amigues.
Quan tens una bona amiga i una estona en endavant, endreces idees, et deixes anar, aprens, somnies sense por de ser jutjada, expresses els teus dubtes més íntims, et desofegues quan estàs empipada o morta de pena i sents consol, escolta, amor i solidaritat.
És curiós, doncs, que des de fora, aquest moment íntim i de qualitat es pugui veure devaluat.
Per les persones de parla catalana, quan es diu “fer safareig” tot el món ho interpreta com a “xafardejar”. Ho hem dit tota la vida i ho reconeixem com a vàlid perquè està en l’imaginari popular.
Però si li donem una volteta tenyida de perspectiva de gènere, no podem més que acceptar, que està esquitxat de mirada androcèntrica. Un cop més l’imaginari popular ens ha fet creure algunes coses errònies sobre nosaltres.
No fa gaires anys, les dones no ocupaven els espais públics si no era per fer tasques, serveis a la comunitat o anar a l’església. Al contrari dels homes, que tenien els Casinets per anar a passar la tarda d’esbarjo i companyia, no estava ben vist que elles quedessin amb les amigues per anar al Casal a fer un cafè i posar-se al dia o estar-s’hi fins a les tantes bevent i esprement idees.
L’espai d’elles era l’àmbit domèstic. La privacitat de la casa era el seu feu i s’havia d’anar molt amb compte amb les seves actuacions fora de les quatre parets.
No és difícil d’imaginar, doncs, que les tasques domèstiques que es feien fora de la llar devien ser els seus moments “d’esbarjo” i de socialització.
Quan veiem la imatge antiga d’un grup d’homes reunit, els imaginem, si van ben vestits, parlant de negocis, política i de temes rellevants. Si són homes amb aparença senzilla, els imaginem a la cooperativa de l’oli, del vi, del blat, parlant de preus del mercat i les socialitzacions del material. Si són obrers, ens els podem imaginar fàcilment fent una assemblea per millorar les condicions de treball.
Però, si veiem un grup de dones, al safareig públic, què veiem? Segur que no les imaginem canviant el món.
Jo no sóc historiadora ni sociòloga, però n’estic convençuda que en aquells moments de tasques domèstiques compartides en què podien deixar la solitud de la llar per una estona, devien ser els seus moments de “llibertat” en els que es reunien amb les seves amigues, germanes, veïnes i parlaven del que les inquietava, dels seus dubtes, anhels, rebre coneixements, consells, política, activisme i perquè no, fer xafarderia, que està inherent a la condició humana i que tantes satisfaccions malicioses ens dóna.
Si heu vist la sèrie o llegit la novel·la “El conte de la criada”, les esclaves, que estan sotmeses a un règim totalitari, aprofiten el moment en què estan al supermercat per traspassar informació i veure com està el pati. Tot ho han de fer amb el cap cot, intentant tenir un perfil baix i mentre fan veure que trien els millors tomàquets, anar dissenyant una Revolució. Ningú les salva, només elles, sense cap recurs i amb molta valentia, aconsegueixen fer grans proeses. Aquesta és una obra de ciència ficció (o no…) però explica clarament el que moltes dones han estat i estan aconseguint amb l’únic recurs d’un espai públic de cures ben aprofitat.
Així que reivindico fer safareig i defensar-lo no només com a espai de xafarderia (que també), sinó de suport mutu, activisme i sororitat.