De petita, al jardí de la meva casa d’estiueig, de tant en tant apareixia una tortuga que era d’uns veïns.
Com moltes de vosaltres nascudes als anys 70 recordareu. es van posar de moda els esclops. A casa agradava força aquest calçat peculiar i nosaltres els dúiem tot l’estiu.
Una diversió que teníem (una mica cruel, val a dir) Era posar un peu tallant el trajecte que duia la tortuga i esperar que arribés als nostres peus. Ella, i això és el que ens divertia, en lloc de girar cua o desviar-se, amagava el cap i el treia de cop, per intentar apartar aquell obstacle. Quan ho provava un parell de cops, trèiem el peu i la deixàvem passar per deixar d’emprenyar-la.
Molts cops, quan sento parlar algú que fa anys que està enrocada en voler canviar una persona, una relació, amb dificultats de sortir de bucles pretenent que com més cops de cap faci, més apartarà l’obstacle, em ve la imatge de la tortuga de Gelida.
I en això els hi dic els “Si no fos”.
Si no fos d’aquesta manera… Si hagués fet allò…
Per a mi, el “si no fos” és una trampa en què creiem que en algun moment d’algun procés hi va haver alguna cosa que va poder ser o no i que, en trobar-nos a la bifurcació del camí, vàrem triar l’incorrecte.
Suposo que és humà imaginar les històries vitals com una línia recta amb bifurcacions. És massa abstracte tot plegat com per no simplificar les coses i buscar-ne simbologies que ens ajudin a donar-hi sentit a tot plegat.
Veiem l’espai com a un munt de boletes de colors amb esquitxades lluminoses aquí i allà, el mar com a una tela de la qual en podríem estirar la punta i deixar al descobert tots els seus misteris. El temps com una goma que es pot estirar o encongir a conveniència…
El destí, la justícia divina, els símbols zodiacals, ens fan una certa sensació de control i de sentit sobre l’existència.
Però els “Si no fos” és una bèstia que sempre té gana, que mai està satisfeta, que com més s’hi entra, més buit sentim.
I la veritat és que EL QUE NO HA ESTAT, MAI NO HA EXISTIT” Ni aquí ni en una vida paral·lela.
L’única cosa que és, és LA QUE ÉS.
Si bé és cert que podem fer una immensitat de coses per millorar “el que és” s’ha de tenir en compte que partim d’un origen concret i que les possibilitats no són infinites, com molta gent ens vol fer creure.
Hi ha tanta gent que es queda enrocada durant anys en el “Si no fos”! Anys perduts intentant que algú en concret les estimi, en tenir fills, en semblar més joves…
Cadascú amb la seva guerra, cadascú amb la seva frustració.
Crec que l’equilibri fantàstic per viure amb consciència i plenitud els nostres dies és combinar el treball d’acceptació del “què és” alhora que imaginem futurs aconseguibles que ens permetin millorar la situació actual.
Sé que és molt fàcil de dir, tot i que és un aprenentatge i una pràctica que segurament no acaba mai, però de mica en mica, pot anar apropant-se a l’hàbit, com el que deixa de fumar o el que aprèn a tocar un instrument.
I quan veiem que ens estem donant de cops de cap contra un esclop, respirem, mirem quina alternativa hi ha al voltant i busquem una altra manera d’avançar.
Les alternatives no són infinites, és veritat, però sí que hi ha moltes possibilitats de canvi assolibles!