Una persona em va dir un dia que sempre triava professions que donaven poca pasta. En aquell moment em vaig quedar xocada perquè realment, cada cop que he pensat en què vull fer a la meva vida, el tema monetari no ha entrat a l’equació, i jo sense adonar-me’n. No ha estat fins fa ben poc que he començat a donar-hi importància. No als diners en si, si no a la precarietat, que evidentment hi van de bracet.
La manera com ens relacionem amb els diners porta moltes creences incorporades. Diuen que així com vas viure l’economia domèstica a casa, així et sentiràs amb ella. Tant per imitació com per a la intenció d’allunyar-t’hi.
Si per exemple, a casa no s’administraven bé, s’endeutaven amb facilitat i sempre anaven justets, el més segur és que la inseguretat que vas viure de petita, es quedi per sempre i així et relacionis amb els diners. Probablement portant al dia les teves finances o repetint patrons de deute.
En el meu cas, a casa hi havia un lema que deia “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa, no hi hagi poc ni massa, sols el just per viure bé”.
La meva mare ho deia amb orgull i convicció i així ho vaig assimilar jo.
Per tant, tot el que suposés un excés o un luxe, es veia amb desaprovació, entrant llavors en el món de les recerques de gangues, els materials més senzills i la consciència extrema del preu de les coses.
Per altra banda, quan vaig anar fent-me gran, cada cop tendia més a l’esquerra i em vaig anar interessant en les desigualtats que provoca el capitalisme i els favors que tenen uns en detriment d’altres.
I aquí s’ajuntaven les creences de casa, és a dir, l’herència jueva i catalana de sobrietat i estalvi i l’anticapitalista de repartiment de la riquesa.
I així s’anava gestant el meu menyspreu cap a les persones amb diners. No m’importava com els havien aconseguit, pel fet de tenir-ne, ja em queien malament.
Creia que defensar les idees d’esquerra i alhora voler confort, era contradictori i hipòcrita, així doncs, si no hi havia esforç, no hi havia guanys.
Sovint es critica als dirigents de partits progressistes que tinguin un nivell de vida acomodat. Sembla que defensar una vida equitativa vol dir que tots hem de ser pobres. I el tema és justament el contrari, tots hem de tenir pa però també roses.
Tothom ha de gaudir del confort d’una casa bonica, de poder estalviar, tenir temps lliure i poder afrontar despeses inesperades sense vorejar el deute.
I un dia, no fa pas gaire, vaig entendre què vol dir això. Ho vaig entendre, no intel·lectualment, sinó emocionalment. Em mereixo un sou digne, una casa bonica on m’hi trobi bé i em faci descansar i concentrar-me, poder estalviar, poder fer un regal una mica car sense recança.
Perquè aquí he vist la trampa en què hem caigut tantes. Les persones que venim de famílies treballadores (i amb cultura cristiana), no concebem que les coses ens arribin sense esforç. Ens costa rebre regals i estem massa orgulloses del sacrifici que ens ha costat aconseguir el que tenim.
Que quedi clar, que no vull menysprear la capacitat de treball i estalvi de la meva mare i àvia. Sense elles, no sé com hagués acabat la situació de casa meva. Elles utilitzaven el sistema de “La formigueta” i ens van treure de grans entrebancs.
Però també n’hem heretat una autoestima minsa que ens limita a l’hora d’exigir un preu digne per la nostra hora de treball, un augment de sou, una feina de més responsabilitat.
I si li sumem, el gènere, la reivindicació baixa en picat.
I em fa molta ràbia, perquè no deixa de ser una eina més de control. No ens ensenyen a exigir i hem d’estar contentes amb el que ens donen. I aquesta campanya de propaganda és tan potent, que les pobres hem estat les primeres a sentir orgull de ser-ho.
Però com deia, l’Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Hem de fer entrar al nostre rec sanguini l’antídot del pensament precari i demanar el que ens pertoca oferint el millor de nosaltres.
Els rics em continuen fent ràbia. Les persones amb situacions acomodades, no.
Quin hauria de ser el límit? Quan és ètic i quan no?
El que està clar és que si jo tinc més diners, també em puc permetre ser més solidària, generosa i consumir d’una manera més ètica. Perquè, aquesta n’és una altra, per a consumir ètic, s’ha de tenir pasta. Diguem-ho clar.