Recordeu la pel·li aquella del nen que veia morts? Doncs jo veig florir a la gent.
És un do que tinc. Quan alguna persona arriba a fer un cop de cap a la seva vida, començo a veure com li broten fulles, flors.
Fa un temps vaig escriure al blog sobre les persones-tortuga. Aquelles que insisteixen i insisteixen per emmotllar-se a allò que no funciona. Per contra, hi ha les que aconsegueixen deixar anar, fer un exercici de valentia, d’imaginació i de “desapego” i comencen a forjar una alternativa.
I sempre, sempre, sempre, he pogut presenciar que han començat a florir. Que són més elles, més autoestimades, més segures, més boniques, més interessants. No he trobat mai a ningú que hagi deixat una situació tòxica i que li hagi anat pitjor la vida.
Sé que és molt fàcil de dir: “Arrisca’t! Marxa! Deixa la feina o deixa a la parella!” Cadascú sap les seves circumstàncies, les seves pors, els seus límits i les sensacions de “seguretat” que els hi donen els mals coneguts. I sovint des de fora donem consells no demanats perquè veiem la solució de les altres vides super clara (encara que en la nostra potser no som tan àgils)
A la meva feina, molts cops m’he de mossegar la llengua per no donar solucions, ja que cadascú ha de fer el seu camí i arribar a les pròpies conclusions després de fer el procés. Des del coaching, acompanyem amb preguntes, no amb afirmacions i això, és un gran exercici de contenció en el meu cas.
Perquè és molt agradable pensar que tenim la solució als problemes dels altres i donar-la ens fa sentir tope poderoses. Com si les altres persones no tinguessin idea de la seva situació i consultessin l’oracle que les guia.
A la vida personal, tot i que intento no intervenir en excés, em sento més lliure per opinar quan estic tenint una conversa íntima amb algú estimat. En aquest context si crec que el que jo veig li pot servir i dono el meu punt de vista intentant ser delicada però assertiva.
Què hem de tenir en compte per prendre decisions? Un aspecte important és ser consegüent. Hem de ser conscients que tot canvi implicarà ajustos i que potser provocarem dolor en una altra persona. Saber les conseqüències dels nostres actes ha de ser imprescindible a l’hora de tirar endavant o no.
Com més ho meditem, podrem fer-ho d’una manera més responsable i deixant el mínim de cadàvers pel camí.
Però el que està clar és que en realitat hi ha molt poques decisions que siguin irreversibles. És a dir, el que s’ha canviat ja està fet i no podem tornar enrere, és evident, però si visualitzem tots els possibles escenaris que poden haver-hi després, generalment no són de vida o mort.
Si hem detectat la necessitat de canvi, escoltem-nos, busquem possibles solucions, visualitzem possibles conseqüències, busquem aliades que ens ajudaran i preparem bé el terreny per poder-hi anar. Amb tot això, ho tenim tot de cara per acabar de fer el pas i tirar-nos a la piscina.
I si decidim no moure fitxa, si us plau, intentem que no sigui per por al canvi, a fer mal, o a decebre.
Perquè una decisió presa que perjudiqui algú pot ser dolorosa, però no decebedora. Posem un exemple: Has detectat que no ets feliç amb la teva parella. La manera responsable d’abordar aquesta situació pot ser, no prendre la decisió precipitadament. Escoltar-se, intentar descobrir quant de profund és el sentiment i si és reversible o no. Quan arribi el moment oportú, comunicar-ho amb respecte i cura. I anar fent les passes necessàries per tancar la relació. Si hi ha criatures, hipoteques, negocis, temes delicats que s’han de posar a lloc, continuar amb el respecte i mirar d’afavorir ambdues parts (no pecar de bledes i perdre privilegis perquè has estat tu la causant). Arribar a acords que satisfacin al màxim i anar fent camí.
Tot això, evidentment generarà dolor, però no té per què ser decebedor o fer-nos sentir males persones. Són coses que passen i hem de tenir la llibertat de finalitzar acords que es van prendre en el seu moment i que ja no ens satisfan.
I si et fa por fer mal, imagina’t a l’altra banda. Imagina’t que descobreixes que la teva parella fa anys que et vol deixar, però no sap com fer-ho i es queda amb tu per pena o covardia. Com et sentiries? Estafada, no? Dolguda en el més intern de tu i ara si, decebuda pels anys que s’han perdut, alimentant una relació no satisfactòria.
Recordem per això, que, moltes dones no tenen el privilegi de canviar situacions. La precarietat laboral i econòmica ens limita opcions. Les situacions d’abús ens destrueix l’autoestima i la capacitat de revelar-se. La por, la que es té per coses reals, és paralitzadora.
Per tant, les que vivim des del privilegi, siguem conscients i aprofitem la llibertat que ens donen les opcions. Algunes més incòmodes o doloroses, però opcions a la fi.