Molta gent em diu que sóc valenta perquè no em fan por els canvis. Això no és valentia. És incapacitat d’estar en un lloc on no vull estar més de dos minuts seguits.
Jo he hagut de treballar el fet de no arrencar a córrer a la primera de canvi. He tingut una gran tendència a l’avorriment en el moment en què començava a ensumar com s’apropava la monotonia.
M’ha passat amb tot: estudis, feines, parelles, menjars… Quan deixaven de ser novetat, apareixia l’avorriment i les ganes d’obrir una nova porta.
Amb els anys, m’he hagut de treballar aquest aspecte del meu caràcter. Donar valor als processos llargs, a les repeticions, a la tenacitat i a no tirar la tovallola a la primera de canvi.
Però també és cert que m’ha donat moltes avantatges; com que tinc tolerància zero a la incomoditat, he sabut detectar de pressa les coses que no funcionen i les he tallat amb relativa facilitat, sense mirar enrere. Com aquell heroi de pel·li ianqui que va caminant amb un edifici en flames al darrere i que comença a explotar i continua caminant, parsimoniosament, sense immutar-se.
Tant si tens aquest caràcter més volàtil com si no, una cosa aprens ràpid (i val més que ho facis) Que la vida és tota l’estona: CONTINUAR COMENÇAR.
Aquest concepte estrany el va crear el Jordi Prat i Coll, un dramaturg i director de teatre excepcional amb qui he tingut la sort de treballar-hi molts cops i que li feia dir a un personatge al final d’una obra seva.
Sempre m’ha ressonat molt aquest concepte. Cada vegada que he engegat alguna cosa, que s’ha acabat una etapa o que em trobo en procés de canvi, sorgeix el CONTINUAR COMENÇAR com un verb compost i rar que em recorda la caducitat de les coses.
Que les coses són mutables contínuament, és un fet, així que per molt que creguis que ho tens tot controlat, els astres, el fat, el destí i les fades, se’n fan tips de riure veient com planifiques.
No donem res per fet. Creences com que sempre estarem amb aquesta parella, que viurem en aquesta casa, que ens quedarem en aquesta feina fins a la jubilació… Si no, cada cop que sorgeix un canvi inesperat o que ens reconeixem a nosaltres mateixes no sent felices amb les decisions que vàrem prendre en un moment donat, ens quedem bloquejades com el conill mirant els fars del cotxe (i ja sabem què li passa al conill, si no reacciona a temps…)
Crec que és interessant, de tant en tant, revisar els acords que vàrem fer amb nosaltres. Fer un repàs i anar un per un deixant-nos sentir si volem seguir com fins ara o hi ha alguna cosa a millorar o canviar.
Pot semblar fred, però no és res més que agafar consciència i detectar si estem seguint inèrcies semicòmodes o realment volem fer, ser, estar i compartir, aquí, d’aquesta manera i amb aquestes persones.
És important portar al dia aquests acords, que no sigui que d’aquí a deu anys ens adonem que ens hem traït i que ens hem allunyat massa del nostre ideal.