Les dones tenim problemes per a ser visibles. Uns ens vénen de fora i els altres, també.
Sembla absurda aquesta afirmació, però ara entendreu per què ho dic.
Per una banda, rebem pressions quotidianes des de petites que tenen com a objectiu, fer-nos passar desapercebudes: parlar fluix, no molestar, no donar opinions que no estiguin alineades amb la resta, no mostrar gaire el cos, els pensaments, ideologies… El bombardeig d’imputs són constants i es va incorporant en el nostre sistema fins que acaben barrejant-se amb les nostres creences.
Un cop ja estan incorporades, ens pensem que són nostres, però no. És el resultat de la gota malaia que cau sense pietat.
Per tant, ens trobem sovint que quan volem parlar, ens interrompen, agafen la paraula per tornar a explicar el que acabem de dir, fan com si els hi sorgís una idea de nou quan fa exactament 10 minuts que ja l’hem expressada o simplement ens diuen que hem allargat massa la nostra aportació, fent-nos sentir avergonyides immediatament per haver acaparat massa el focus.
I arriben moments en què els factors externs ens són favorables i ens conviden a fer una passa endavant i agafar el focus. I aquí, ens caguem. Són moments com quan ens demanen que defensem un treball grupal, que representem un col·lectiu, que agafem un megàfon en una mani. Llavors entrem en pànic preferint quedar-nos en un còmode segon pla. En aquest cas, l’enemic ja és dins junt amb la impostora i la inseguretat i aquest trio de l’infern no ens deixa veure el que, les persones que ens han animat a parlar han vist en nosaltres.
Amb això no vull dir que hàgim d’estar totes a primera fila de les fregades. Això també va a caràcters i no som menys vàlides per voler ser més discretes. Simplement, intentar esbrinar, perquè no volem agafar el focus i un cop resolt, en definitiva, fer el que puguem i el que vulguem.
Doncs si en general ens costa això, hi ha col·lectius en què la cosa se’ls complica més. Jo em centro en uns quants, tot i que, malauradament, n’hi ha mooooolts més:
Les invisibles a qui jo vull posar-hi el focus són aquelles que estan vivint processos complicats sense cap reconeixement ni suport:
Les jubilades, que per primera vegada a la vida es pregunten qui són, què volen fer a la vida i què volen aportar al món mentre estan acceptant el procés d’envelliment.
Les que es troben amb criatures petites, amb feines precàries o insegures, que de cop han de començar a cuidar també dels seus pares amb pocs recursos i molta angoixa.
Les que un dia van conèixer a una persona tan estupenda que van decidir crear un projecte de vida, però aquesta persona ve amb criatures i en aquesta vida conjunta, s’haurà de fer molta feina.
I les que ja han entrat a la menopausa i no entenen què cony els hi està passant i descobreixen que va molt més enllà que agafar un vano de tant en tant.
I també tenim les dones racialitzades, les migrades que només poden acceptar feines precàries, les dones amb malalties, capacitats diverses i malauradament un llarg etcètera, que tenen molt a dir i per sort, se les comença a escoltar.